Il Padrino

Aquest dissabte es casa Isabel. Borriol es convertirà en una d'eixes repúbliques en menut de la Itàlia costanera genovesa, o napolitana, com es vulga; encara que la versió mafiosa dels tifosi la canviarem per dolçaina i tabalet, les traques, el fum, la pólvora, l'arròs... El que, indefugiblement, mantindrà l'essència de la mafiosa mediterraneïtat, quasi amb un aire de brisor de peix podrit de fons i salitre marí, serà el vestit d'Il Padrino, un servidor. Armani es va sentir afalagat en saber-ne la notícia d'haver de vestir-lo.

Cigaretta, capuccino... whisky, soda and rock and roll.

supèrbies

Fa dies que m'abellix encetar un recopilatori personal per capítols. El tema triat ha estat un tòpic: els pecats capitals. Potser, l'últim culpable haja estat Joan Fuster, amb el seu Diccionari per a ociosos. En altres temps ho foren pel·lis com Seven, un altre tòpic. He començat per la supèrbia, encara que no he sabut mai si era aquest al qui més entema li tenia o era a l'enveja.

Anem per feina. Voilà, la superbe! Trie la RAE per fer-ne cinc cèntims, perquè m'agrada la llengua cervantina per a aquestes coses així quadriculades: 1. f. Altivez y apetito desordenado de ser preferido a otros. 2. f. Satisfacción y envanecimiento por la contemplación de las propias prendas con menosprecio de los demás. 3. f. Cólera e ira expresadas con acciones descompuestas o palabras altivas e injuriosas. 5. f. ant. Palabra o acción injuriosa. Ufff, sembla la letania cristiana de torn que tant escoltàvem de nanos quan anàvem a costura amb donya Verquínia o a la catequesi.

Tot apunta que, malgrat tallar i apegar, u es queda satisfet llegint les definicions, sobretot pensant que aquest món es troba farcit de gent supèrbia que contamina l'aire i els carrers i, el que més greu em sap, les ments de milers d'analfabets morals. La història, que tant m'agrada, ens brinda amb meravelloses perles supèrbiques. I és que, no hi ha civilització que es vulga i, més encara, arreu de la mediterraneïtat, que no haja escrit amb sang en les seues mans, les millors pàgines de la seua existència, gràcies a supèrbies vàries. Bé, com deia, avui dia, entre tanta mediocritat i ossadia, sembla insultant veure la facilitat de mires i paraules de quatre caganers que no sé que es pensen més que els altres.

Un poble és l'hàbitat idoni per a aquesta tasca de camp: la cerca i captura del superbi i de la supèrbia, gents amb acusades mancances d'estima i d'acceptació...

Cartes d'Itàlia

Sembla com si estiguera allà a posta, esperant que entrara a saludar a Sílvia, per poder veure'l. He vist la portada, el Duomo de Florència i, clar, l'he agafat, sense pensar massa. Avui era un d'eixos dies que m'abellia dedicar algunes paraules a gent volguda. N'he triat dos a l'atzar, que tinguera a mà, i així ho he fet. No hi ha res més fruïdor que regalar un llibre. A hores d'ara encara no els hauran arribat.
Xino-xano, m'he quedat amb Cartes d'Itàlia, de Josep Pla. Ja veus, no tinc solució, eixa dèria grecoromana em pot. Esperem no engreixar els prestatges de llibres en eixa mena de limb personal.

El darrer viatge a Itàlia sempre s'acompanya d'un ritornerò aviat. Són coses del destí, de la planeta de cadascú. I enmig del parèntesi anterior: Nàpols. Res a afegir que no haja dit abans, encara que millor que definir-la, veure-la, o encara més reconfortant, viure-la. Sé que m'espera de nou. La redefinició també aplega per aquell cantó, així que no us estranye que el proper àlbum de corremóns, siga precisament d'allà.

"Uns ulls i una intel·ligència d'una lucidesa única han mirat i han comprés lentament, per espai de molts anys, el país de la nostra predilecció..."

S. Espriu

S'ha acabat el bròquil

No deuria. No, no deuria. No deuria de toflar-me. A aquestes altures no deuria. El cas és que sempre hi ha algú que es dedica a viure de la vida dels altres. No m'ho explique. Tant famós sóc com per anar indagant per internet el meu nom, la meua vida, el meu treball? Pensava que allò de la irascibilitat s'havia esfumat en el temps. Doncs no.

Imagine que això de demanar que em deixen en pau és difícil. Ja tornem al de sempre. Vinga va, que em mor si no solte allò de l'homo hominis lupus est. Reconec que he escodrinyat alguna vegada el nom d'algun conegut, sobretot si hi havia algun desig capital d'entremig. Qui no ho ha fet? Ara bé, sempre des de la subtilesa o del silenci, amb elegància, vaja. Però no, hi ha gent que no. Sembla que enviar-me de missions a Rojales els ha caigut en gràcia a més d'un i més d'una. De totes les maneres, us faig una crida a les vostres consciències: eixa me la guarde. Ja sé que no està escrita la vida dels grans homes amb notes de rancor, però com jo tampoc passaré a la història, vaig a donar-me el plaer. A més, a tota esta colla de mamelucos, que es dediquen a podrir-se en la seua cobdícia i enveja, dir-los que em donen llàstima. Done gràcies als meus de no haver-me fet així, calla, calla!

Redell! És com si m'acabara de llevar el bitxo de damunt. Però mira, ja m'he quedat a gust. Al llarg d'aquests dies us resoldré l'enigma, i pense seguir fidel a la vostra companyia, així que no me'n vaig, com alguns voldrien. S'ha acabat el bròquil.

A aquells que estime, promet no cabrejar-me més al llarg d'uns dies.

Au, a passar bon dia.

Ep!

Esperem que amb aquest intent no tornem a acabar com Camot. No sé qui seria l'home aquell, però bé, la veritat és que passà a fer-se famós entre la verborrea indígena, ara en perill d'extinció. El cas és que retorne, no sé si amb més ganes o força que abans, però espere que amb més constància. Tampoc vull estendre'm més de bones a primeres, així que... aniré cantant i contant sempre que puga. Us desitge entre mi, això sí. Feu-me vostre. Meus ja ho sou.