supèrbies

Fa dies que m'abellix encetar un recopilatori personal per capítols. El tema triat ha estat un tòpic: els pecats capitals. Potser, l'últim culpable haja estat Joan Fuster, amb el seu Diccionari per a ociosos. En altres temps ho foren pel·lis com Seven, un altre tòpic. He començat per la supèrbia, encara que no he sabut mai si era aquest al qui més entema li tenia o era a l'enveja.

Anem per feina. Voilà, la superbe! Trie la RAE per fer-ne cinc cèntims, perquè m'agrada la llengua cervantina per a aquestes coses així quadriculades: 1. f. Altivez y apetito desordenado de ser preferido a otros. 2. f. Satisfacción y envanecimiento por la contemplación de las propias prendas con menosprecio de los demás. 3. f. Cólera e ira expresadas con acciones descompuestas o palabras altivas e injuriosas. 5. f. ant. Palabra o acción injuriosa. Ufff, sembla la letania cristiana de torn que tant escoltàvem de nanos quan anàvem a costura amb donya Verquínia o a la catequesi.

Tot apunta que, malgrat tallar i apegar, u es queda satisfet llegint les definicions, sobretot pensant que aquest món es troba farcit de gent supèrbia que contamina l'aire i els carrers i, el que més greu em sap, les ments de milers d'analfabets morals. La història, que tant m'agrada, ens brinda amb meravelloses perles supèrbiques. I és que, no hi ha civilització que es vulga i, més encara, arreu de la mediterraneïtat, que no haja escrit amb sang en les seues mans, les millors pàgines de la seua existència, gràcies a supèrbies vàries. Bé, com deia, avui dia, entre tanta mediocritat i ossadia, sembla insultant veure la facilitat de mires i paraules de quatre caganers que no sé que es pensen més que els altres.

Un poble és l'hàbitat idoni per a aquesta tasca de camp: la cerca i captura del superbi i de la supèrbia, gents amb acusades mancances d'estima i d'acceptació...